dilluns, 24 de gener de 2011

Blues in B flat.

Modern Jazz Quartet.
Escombrava el taller, portava les eines i anava a buscar els “bocatas”. Feia una mica de tot. “Nano fes això”. “Nano fes allò”.13 anys i premi per “haver-ho aprovat tot”: treballar els tres mesos d’estiu. Línea d’autobús de la costa d’El Maresme a Barcelona i fins el carrer Tuset. Era el "nano" del taller. Però, amics meus, “allò” no era un taller qualsevol. Treballava en una Empresa que era l'avantguarda en aparells de música d’Alta Fidelitat que, a més, era una Discogràfica. Era la “crème de la crème” de tot el País i part de l’Estranger! (no és broma). I això que vol dir? Música. Molta i molt bona música. I uns “amplis”, uns “tocatas” i uns “bafles” que sonaven com els àngels!

Allà vaig escoltar per primera vegada “Blues in B flat” i vaig saber que quelcom m’havia atrapat per sempre. Recorro a la memòria: Els diumenges a la tarda amb els col·legues anàvem a qualsevol “bareto” i “tocàvem” jazz (Jo feia la trompeta amb la boca!!).


Els MJQ al començament dels anys 50: Milt Jackson (vibrafonista), John Lewis (pianista), Percy Healt (baixista) i Kenny Clarke (bateria).
Podeu escoltar:
Blues in B flat.
Softly as in a morning sunrise Imprimir artículo

13 comentaris:

Peix ha dit...

M'encanta el vibràfon al jazz! Li dóna un toc boníssim!
Del Milt Jackson m'agrada molt una peça que es diu Vendome.

jordi vendrell i donadeu ha dit...

Peix, benvingut! Celebro que t’agradin els MJQ. Si t’agrada el vibràfon segur que t’agrada també en Lionel Hampton, del mític quartet d’en Benny Goodman.
Salut!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

fantàstica aportació al debat infinit de les relacions entre el record i la música (és quasi "proustià" això del record precís d'un disc que inicia una relació determinada, etc...). Normalment, la crítica musical passa de puntetes per damunt d'aquests relats. És el que intentava explicar en relació a Bitches Brew de Miles Davis i al Family Affair dels Sly & t.f.s. Justament el que has fet ara en ocasió del Modern Jazz Quartet. I no vegis, parlar del Modern Jazz Quarter a partir de les experiències personals, les evocacions de viatges laborals en el tren de la nostra costa i deixar-ho escrit. Les afinitats electives! Perfecte!

Stereo 2 ha dit...

ep!
empatia profunda i vibració assegurada! el dimarts vinent punxarem un especial "vibrafonistes" al programa de ràdio premià...
trobaraa informació al nostre blog!

salut sonora i vibrafònica!

jordi vendrell ha dit...

Stereo 2, gràcies per l’avís! Ja tinc els timpans neguitosos!

en Girbén ha dit...

Jordi, una recomanació: Si mai saps d'una actuació de la Carme Garrigó no te la perdis. Apart de ser una irrefrenable percussionista quan es posa rere el vibràfon arriba al cel.
Si en sap la maleïda, com m'ha fet vibrar!

jordi vendrell ha dit...

Girbén, doncs no la coneixia. Gràcies per la recomanació. De moment ja l’he trobat a myspace i l’estic escoltant online. Salut.

Imma ha dit...

No coneixia el grup ni tampoc no sóc gens entesa en jazz, però gràcies a tu i a al Tati-Pagès.. estic coneixent nova música, nous autors, en definitiva obrint noves portes. I m'entusiasma. Moltíssimes gràcies!!

jordi vendrell ha dit...

Ep, Imma, feia dies que no et “veia”. Per cert ... per quan el teu blog? Estic segur que series una “blogaire” excel·lent !
Salut.

Imma ha dit...

No provoquis, no provoquis... ;D

Salut!

jordi vendrell ha dit...

Imma, per si tornes a passar per aquest post:Ja he vist "When you're strange" de Tom Dicillo. M'ha agradat. La manifestació d'una època. Gràcies per la recomanació! Salut!

Imma ha dit...

Me n'alegro moltíssim que t'agradés!!
Una abraçada!

teresa ha dit...

mes que en jordi et sembles a joan vendrell donadeu,un ppoeta entrayable.