diumenge, 9 de gener de 2011

Jass it up, boys!

Ragtime. El preludi del Jazz.

Diuen que, a Chicago, durant un concert de l'Original Dixieland Band algú va cridar: “Jass it up, boys!” (en l’argot afroamericà la paraula jass feia referència al sexe). Potser en aquell moment algú, sense saber-ho, acabava de donar nom a aquella música frenètica i plena de ritme.

Nova Orleans a finals del segle XIX
Tornem, però, a uns quants anys enrere. Anem a Nova Orleans. Un conglomerat de races, llengües i músiques omplia els carrers. Els seus habitants portaven el ritme a la sang. Bandes militars, marxes fúnebres, música religiosa, els ritmes ancestrals africans, el blues ... un bon caldo de cultiu! Algú va començar a experimentar amb les escales musicals, trencaven els temps, sincopaven els ritmes ... naixia el “ragtime”: la música que tocaven els pianistes en els bordells. Encara no era Jazz, però “allò” ja no ho parava ningú!!

 
Típic funeral a Nova Orleans amb banda de música
 Evidentment és impossible establir una teoria única en el naixement del Jazz. Infinitat de músics amb les seves diferents arrels hi van col·laborar. El que està clar és que la pràctica totalitat d’ells era de raça negra. Irònicament la primera gravació d’un disc de “jazz” la va fer l’Original Dixieland Jass Band, un quintet de músics blancs de Nova Orleans. Abans, el músic i trompetista de color Freddie Keppard va deixar passar aquesta oportunitat per por a que poguessin copiar i malversar el seu estil.


Segur que alguns dels pioners han quedat en l’anonimat, però d’altres han passat a la posteritat: Scott Joplin, Tom Turpin, Buddy Bolden ...




Scott Joplin (Texarkana, Texas, 1868). Va rebre una instrucció musical molt rigorosa. Tocava la guitarra, la corneta i el piano. Va ser un dels exponents més importants del ragtime. Va deambular per Mississippi, Arkansas i Missouri. Dues peces importants del seu repertori són Maple Leaf Rag i The Entertainer (Aquesta segur que la coneixeu: és la música de la pel·lícula El Golpe).




Charles "Buddy" Bolden (Nova Orleans, 1877). Aquesta és la única fotografia on surt en Buddy (el segon per l'esquerra dempeus). El primer so de jazz segurament va sortir d’una corneta i Ell era indiscutiblement el rei. No es conserva, però, cap gravació de la seva música.
Va tindre una vida de llegenda. Aqui hi teniu un enllaç a la seva biografia (no us la perdeu!).

Després vindria el swing, el dixieland, el moviment revolucionari be-bop, el canvi al hard-bop, el "cool", la rebel·lia del free-jazz ... però tot això és una altra historia.

Avui ens quedem amb el ragtime: l’inici de tota la moguda. (Comenceu a moure els peus!)




Imprimir artículo

6 comentaris:

la Bru ha dit...

D'ençà que et llegeixo que estic aprenent molt (només ho volia dir).

jordi vendrell i donadeu ha dit...

El mèrit no és pas meu! Em limito a “penjar” tot allò que em motiva i m’estimula. Si ho compartim, perfecte!
Aprofito per dir-te que veig que tornes a agafar ritme amb el teu blog. No saps com me’n alegro!! M’agrada la subtil intel·ligència de la teva narrativa.
Salut.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Ves per on que "jazz/jass" també es diu que té una remota relació lingüística catalano-occitana...
resulta que a la zona francofona-cajun de Louisiana al fet d'allitar-se (en el sentit sexual i prostibulaire del terme) era "ajassar-se" que vé del "jaç", tal com els nostre avis anomenanven al fet d'abandonarse a la mandra d'un bon llit: "nen, ja estas ajaçat!"...o sigui, que el jazz/jaç/jass també té un recorregut idiomàtic que ens porta als pioners franco-occitans que habitaven a la provincia de Louisiana.

Bé, que ets un pou i que el jazz/jazz ens configura els gustos des de la nit dels temps.

Salut!

jordi vendrell i donadeu ha dit...

Oh! Àngel, molt bona aquesta apreciació! M’agrada aquest vincle de la paraula “jazz” que tots coneixem amb el “jaç” occità. A més li acaba de donar un aire “romàntic” al fer-lo una mica nostre. Tot plegat confirma el batibull de races, cultures i dialectes que hi havia per aquella zona dels Estats Units per aquells temps. Ben mirat de tot “això” només en podia sortir un estil de música com el Jazz!
Salut.

Notis ha dit...

Recordo les sessions de Jazz a la Cova del Drac de Barcelona.
El Jazz en directe és impressionant perquè a més de la música, vius el sentiment dels que la fan possible.
Inoblidable!!.

jordi vendrell i donadeu ha dit...

Notis, recordo una nit memorable en aquells baixos del Drac Drug-Store, en la que tots ens vam tornar boixos escoltant en Memphis Slim al piano!!
Gràcies pel record. Salut.