divendres, 14 de gener de 2011

La imatge que no veiem i la cançó que no sentim.

Haig Yazdjian.

Aquest és un post atípic en el meu blog. Principalment perquè és un tema totalment personal que obeeix a les sensacions d’un moment únic i l’associació d’idees amb la música d’Haig Yazdjian, la bellesa, Gibran Jalil i la que va ser la meva professora de literatura ...


Moltes vegades, quan baixo dels cims o torno de llargues travesses i refaig el camí de tornada a casa, escolto a Haig Yazdjian. La seva música em dissimula el cansament i m’ajuda a que la ment no es deslligui bruscament de la intensitat dels moments viscuts.

Amb la seva música, el meu pensament vola cap a l’orient, cap els carrers i mercats de Damasc, salta les muralles, travessa el desert de Hamad, deixa enrere els antics caravanserralls i arriba a les verdes ribes de l’Èufrates. Arribat fins aquí la memòria no s’atura i arriba molt mes enllà, fins l’Armènia dels avantpassats d’en Yazdjian i s’enfila pel mont Ararat. Des d’allà, mirant cap a l’est, albiro les muntanyes de Tadjikistan i em veig, anys enrere, aprenent i compartint amb els nòmades tadjiks o, en el dia més lluminós de la meva vida, escalant tot sol l’esperó Burevesnik. Són moments únics.

Aleshores, amb un exercici de la memòria que em resulta fàcil i emotiu em veig als 14 anys a classe de literatura amb la meva professora, Maria Córdoba, llegint uns fragments de Gibran Jalil Gibran. Explicant que la bellesa és la imatge que no veiem i la cançó que no sentim.


Esperó Burevesnik, muntanyes del Pamir.
Haig Yazdjian és un músic siri d’ascendència armènia i que viu a Grècia. Toca el llaüt àrab i canta. Normalment l’acompanyen músics de l’àrea mediterrània. A vegades es deixa influenciar per estils occidentals (com el jazz). La seva música parla de les tradicions armènies, de valls i muntanyes, d'adéus i trobades, d’exilis ...
Podeu escoltar un parell de temes:

Yies Veron Yieging Em.
Garin


Aquí hi teniu un enllaç a Spotify i Aquí la seva biografia. Imprimir artículo

6 comentaris:

la Bru ha dit...

Ens pots explicar el que vulguis, ens agrada, sobretot quan va de sensacions.

Reconec que aquesta definició tan subjectivista de la bellesa l'he hagut de pensar força. Interpreto que la bellesa està a dins nostra, que no l'hem de buscar fora, en cap qualitat de qualsevol objecte. Una mica com allò que "la meitat de la bellesa depèn del paisatge, i l'altra meitat de qui la contempla."
Un tema apassionant: allò plaent, o allò sublim, o allò simètric, o allò imperfecte, o allò extraordinari... diferent per a cadascú!
No sé si va per aquí això.

jordi vendrell i donadeu ha dit...

Bru, penso que ho has clavat!. El títol del post és un fragment d’un poema d’en Gibran Jalil del seu llibre “El Profeta” (no sé si el coneixes). En cas de que no el coneguis, et poso deures (si et ve de gust!). Aquí hi tens un enllaç:
El Profeta
En el llibre hi ha temes que seran vigents tota la vida. D’altres depèn de la ideologia de cadascú.
Hi ha una altra referència que s’aproxima al significat d’aquesta frase. Una vegada una guineu va dir : “Tot el que és essencial és invisible als ulls”.
Salut!

Notis ha dit...

Quan ens deixem portar per les sensacions, no sabem que és el que ens fa iniciar un instant plaent amb el que ens envolta.
Hem de tornar a la realitat per a poder entendre el que ens ho ha fet sentir.
Els bons moments cal viure'ls intensament, són irrepetibles!...
Notis

la Bru ha dit...

Jordi, ja tinc els deures llegits! Gràcies per la recomanació, desconeixia aquest autor.
Fàcil de llegir, però ple de metàfores que segurament moltes se m'han escapat. Temes altament debatuts en tots els temps però explicats d'una manera molt especial i poètica, i d'altres, com bé dius tu, més o menys interessants segons la ideologia de cadascú.
Salut!

Lale Mur. ha dit...

Jordi, acabo d'escoltar la primera canço i m'ha clavat una nostàlgia impressionant al cor. Estic a punt de plorar, de ràbia, d'impotència, de la belleza de la veu. No et sorprenguis, però aquesta música és la música azerbaijani. ara mateix posaré la canço original (Sari Gelin) al meu bloc i la podràs escoltar. és la versió different de la mateixa canço que ha sigut un punt molt sensible de dues nacions (azerbaijanis i armenios). Durant els últims anys, els músics del meu poble intentaven a fer els altres músics (els armenios) conèixer l'origen d'aquesta cançó i encara no l'han reconegut. no ho sé si estic sient molt subjectiu, perquè és d'on vinc jo. Però hi ha tanta història recent de les coses que hem viscut nosaltres, què no ho sé que pensar. Em fa moltísima ràbia pensar això, però no puc evitar-lo. Han robat les terres nostres, i ara estan tocant la música. Si llegeixes alguns posts anteriors al meu bloc, sabries algunes coses sobre la p...guerra i sobre el conflicte. La setmana que ve quan tingui temps, t'escriuré un email. És una canço tan bonica, tan bonica, i em recorda els meus avis....però em fan plorar aquestes coses, estic tan tipa de veure aquest conflict sense resoldre i aquesta cultura robada...

jordi vendrell ha dit...

Lale, haver arribat al teu blog ha estat una casualitat fantàstica. Em fa conèixer la Historia del teu poble narrada amb la passió dels teus relats. Desconeixia l’origen de la cançó. He visitat el teu blog i n’he pogut escoltar les diferents versions (bé suposo que en realitat el “versionista” és l’Haig Yazdjian).
Uf! Alim Qasimov m’ha posat la pell de gallina! He vist el vídeo tres vegades seguides. Quin dramatisme i quina vehemència! M’ha agradat molt tot i no entendre la lletra.
Espero que continuem lligant coincidències!
Salut i llibertat.