dimecres, 23 de març de 2011

Negres juguen i guanyen.

L’alfil blanc, arrogant, dominava la diagonal sobre l’enroc del rei negre. La combinació poderosa del dos cavalls blancs, esgotats però encara vius, ofegava qualsevol fugida. El peó passat de les blanques, ja en terreny enemic, era una amenaça a curt termini. La torre negra, esglaiada, estava clavada. El rei semblava abandonat a una rendició imminent, sense condicions ...

Però en aquell moment, la reina negra va parir un peó. Després de tanta mortaldat, el va saber protegir amb cos i ànima de tota amenaça. Fins aconseguir portar-lo, ferida de mort, a la setena fila. Ja només li calia el darrer sacrifici. Bescanvi de vides. Sabia que el peó negre seria coronat.


Entre el públic es va sentir un murmulli: Negres juguen i guanyen!


No sabrem mai perquè el jugador amb peces negres va oferir taules. Potser va ser un gest d’indulgència. O de cavallerositat desprès del seguit de jugades magistrals. No li calia demostrar res, a ulls de tothom havia guanyat la partida.


O potser va ser que el peó negre, en el darrer moment, va renegar del seu llinatge?



Imprimir artículo