Adagio.
Una Quimera. (I)
Encara ara recordo, infeliç i miserable, quan anava per les cases demanant l’indispensable. Però els arguments propis, de repetir-los sense convicció, ja no se’ls escoltava ni creia ningú.
I potser per això vostè no em creia, senyora. Potser per aquest motiu em defugia. Perquè un dia, em va sentir trucar a la porta de la seva veïna i em va escoltar demanar-li si podia donar-me l’imprescindible. I això a vostè li deuria semblar molt. Per això mai em va obrir la porta, i va intentar convencem que en aquesta casa no hi vivia ningú.
Malgrat tot, jo cada dia hi trucava. I amb el temps vaig aprendre a escoltar el seu respir darrera la porta. I quan posava la mà al pom el sentia càlid, i notava una altra mà inquieta a l’altre cantó. I vaig aprendre a descobrir el seu estat d’ànim escoltant els batecs del seu silenci. I el dia que vaig recolzar el rostre a la porta i vostè va deixar, sense saber-ho, que les nostres galtes s’ajuntessin, fins a mi va arribar la llisor de la seva pell i el sentor del seu perfum.
I amb la imaginada clau del desig entrava a casa seva, senyora. La veia enfeinassada cuidant els geranis, o a la tarda, asseguda al balancí fent costat a la finestra, deixant que l’esguard penetrés en el gris i s’apoderés de qualsevol silueta inquieta.
Mai vaig entrar a la seva cambra, ni tampoc mai vaig gosar mirar-la als ulls. De la mateixa manera que no vaig gosar ... - Te’n recordes Mercè?... a mirar-te el dia que em vas obrir la porta. De sobte, vaig comprendre la immensitat de la meva quimera. I em vaig trobar, tot d’una, entre la teva evidència i la meva imaginada il·lusió.
Vaig titubejar. Segurament vaig mormolar alguna justificació incoherent i em vaig llençar, avergonyit, cap a l’escala. No havia assolit, però, davallar més que alguns esglaons quan et vaig sentir:
- Senyor! ... Ahir tarda quan va estar a casa, al sortir es va deixar això ...
I em vas donar ... te’n recordes Mercè? ... una clau.
 |
| Fotografia: antoniomas.com |
Nota: Aquest relat es completarà amb el proper apunt “Esperar”. Imprimir artículo
1 comentari:
Sembla una història bonica.
Publica un comentari a l'entrada