Hi havia una vegada un bosc on hi habitava una espècie d’ocell cantaire que, amb més o menys habilitat, anava fent els seus refilets. Es posava dalt d’una branca i feia la seva cantadissa. Des d’una altra branca un altre ocell, de la mateixa espècie, responia amb un altre cant. Quasi sempre al cap d’una estona se’n hi afegien d’altres. Cadascun d’ells refilava una bona estona i per torns els altres hi deien la seva .
Però vet aquí que tot d’una s’hi va afegir un altre ocell. Aquest venia d’un altre hàbitat, un bosc veí. I es va afegir a la conversa:
- Chogüi, chogüi, chogüi.
I un altre vegada:
- Chogüi, chogüi, chogüi.
Semblava programat per tal que no pogués cantar massa estona. A més, el que deia era bastant insuls. Al cap d’una estona, però, un dels ocells cantaires el va imitar i també va començar a fer el mateix:
- Chogüi, chogüi, chogüi.
Passats uns dies aquell bosc va ser un batibull de cants confusos. Hi havia ocells que refilaven i d’altres només feien: “Chogüi, chogüi, chogüi”.
Poc a poc, però, tot es va anar clarificant. Alguns ocells chogüi, pocs, es van quedar en el bosc dels ocells cantaires i van aprendre a refilar. I la veritat és que també hi van haver molts ocells cantaires que van marxar al bosc dels ocells chogüi.
Amb el temps, en el bosc dels ocells cantaires s'escoltaven els refilets del pocs ocells que hi quedaven. A l’altre bosc hi havia una gran cridòria entre tots els ocells, que anaven fent:
- Tweet, Tweet, ... perdò, chogüi, chogüi, chogüi.
------------------------------------------------------------------------------------------------
Imprimir artículo
6 comentaris:
Un fantàstica faula sobre la immigració i la integració, Jordi
Eulalia, bona la lectura que n’has fet. El relat n’admet d’altres. Una d’elles un tant subtil, que de moment no desvetllaré. Salut.
Home, Jordi, jo aquí he vist el retrat del món virtual, de blogs a facebooks i a twitters. Els fenòmens de masses són una de les coses més difícils d'explicar del món. Quan estem sols tenim les nostres idees, però quan ens agrupem comencem a comportar-nos segons la massa.
Lluis, exacte. Em volia referir en concret als diferents tipus de comentaris que hi ha en els blogs i a la seva “substància”. Em refereixo que a vegades es comenta en els blogs com si fos el Twitter (o a mi m’ho sembla). Però bé, el món virtual al cap i a la fi és un reflex del real. Salut.
Jordi, això no és un petit indici a les les notes tan insignificatives que últimament publico? ;))
Lale, sabia que aquest post era una mica arriscat i que algú protestaria. Però no pensava que fossis tu! Em sembla que t’infravalores. Els teus relats son originals, frescos, espontanis. I cada dia escrius en català amb més caràcter!
Salut i ànims.
Publica un comentari a l'entrada