Esperar

(Si no l’heu llegit, primer caldria llegir l’apunt anterior “Una Quimera”.)

 Esperar (II).


I jo no sé qui és el que cada dia truca a la porta. Potser algun enjogassat truca i s’amaga per tal d’intentar convencem que hi ha algú. Però sempre quan obro el replà resta buit. I corro a la finestra i veig el temps esmunyir-se entre la gent, carrer enllà. Tan sols a vegades, enfeinassada a la cuina o regant els geranis, sento a través de les vibracions del silenci com un respir a prop i uns batecs encesos que no son els meus. I sento que la pell que embolcalla aquest silenci es va perfilant, dia a dia, en un esborrany de límits esvaïts, cada cop més amb similituds d’un home. I l’esperança em mena a neguitejar-me cada dia cap a l’hora baixa, quan ell truca. Però quan obro, no hi ha mai ningú.


I des del balancí estant, grisa la tarda, veig que un batall silent es gronxa pels carrers ferint el temps. I deixo que el meu esguard s’apoderi de qualsevol silueta inquieta i s’endugui els meus anys. Té, com aquella que ara passa tant esparracada, gronxant-se en la seva quimera . Com un batall silent trucant a les portes ... però tots els panys son verges.

Fotografia: Phtobucket.

Imprimir artículo